L'estranya forma de realitzar una missió de pau a favor de l'agressor

L'endemà que Hongria assumís la presidència semestral del Consell de la UE, el Primer Ministre hongarès, Viktor Orban, va iniciar una increïble activitat internacional, tot i que la presidència de la UE no atorga cap dret a representar la Unió en les relacions internacionals. No obstant això, el polític hongarès va recórrer a la seva pròpia "missió de pau" perquè, segons les seves paraules, "Europa necessita pau", en particular, perquè "la guerra ha començat a afectar el creixement econòmic i la nostra competitivitat".

Atès que la principal amenaça per a la pau procedeix de l'agressiva guerra empresa per la Rússia de Putin contra Ucraïna, Orban va visitar la capital ucraïnesa per entrevistar-se amb el president V. Zelenskyi. És la primera vegada que el primer ministre hongarès visita Ucraïna després del 2015 i, fins a data recent, el seu Govern s'havia mostrat obertament hostil a Ucraïna, bloquejant qualsevol avenç cap a l'adhesió europea i a l'OTAN i continuant amb la seva negativa a prestar assistència militar.

La part hongaresa explica la seva poca voluntat d'entaular un diàleg amb Ucraïna per la seva greu preocupació per la situació d'uns 150.000 hongaresos ètnics que viuen a la regió de Transcarpatia, els drets lingüístics i educatius de la qual estan sent suposadament vulnerats. Tot i que aquesta regió va estar sota domini hongarès durant segles, els ucraïnesos (també anomenats rutenis) sempre han estat una immensa majoria, conservant la seva cultura, la seva llengua i la seva fe. Els hongaresos, per la seva banda, vivien compactament en només tres districtes, sense arribar a formar-hi un terç de la seva població. Per tant, no correspon parlar d'"hungaritat" de Transcarpatia, on els hongaresos ètnics constitueixen al voltant del 10% de la població. La legislació ucraïnesa els garanteix els seus drets com a minoria nacional.

No obstant això, en la societat hongaresa hi ha una tendència, amb la qual P. Orban es mostra tolerant, que consisteix a considerar la presència de població hongaresa als Estats veïns com una prova que el Regne d' Hongria, dividit en virtut del Tractat de Trianon el 1920, era un Estat nacional hongarès i que, per tant,  l'Hongria actual té certs drets especials en relació amb territoris com Transcarpatia ucraïnesa.

Això no és més que un pensament polític imperial, la manifestació extrema del qual és la política de Putin, qui, amb el pretext de "protegir els seus compatriotes russòfons", es va annexionar cinc regions, va desencadenar una guerra agressiva contra Ucraïna i va justificar el seu "dret" pel fet que aquestes terres van ser conquerides al seu dia per l'emperadriu Catalina. La restauració de la "justícia històrica" de l'Estat és sobretot injusta, ja que els territoris dels Estats es van formar principalment mitjançant la conquesta per enfortir el seu poder i sense tenir en compte els drets i interessos de les nacionalitats sota el seu domini. I una de les idees fonamentals de la Comunitat Europea era garantir la igualtat de drets i oportunitats a tots els europeus, independentment que visquessin i treballessin al seu propi país.

Segons V. Orban, "el propòsit de la presidència hongaresa" és "contribuir a resoldre els reptes als quals s'enfronta la Unió Europea". Sens dubte, la guerra a Ucraïna és la prova de força més seriosa per a la comunitat i el seu futur, ja que ha posat de manifest la manca de voluntat de molts polítics per sacrificar els interessos nacionals (de fet, els interessos egoistes de mantenir-se en el poder als seus països) en favor dels valors comuns,  que no volen veure que l'agressió de Putin amenaça la pau i la seguretat no només al continent europeu. No obstant això, és evident que el líder hongarès dona prioritat absoluta a preservar el seu poder, presentant-lo com a interessos nacionals, i les seves respostes als desafiaments a la comunitat europea aniran en aquest sentit.  

En la seva reunió amb V. Zelenskyi, P. Orban no es va oposar a la "fórmula de pau" ucraïnesa, però va dir que la seva aplicació portaria massa temps, per la qual cosa va demanar al seu homòleg ucraïnès que considerés "fer alguna cosa una mica diferent: insistir en un alto el foc per celebrar converses de pau al més aviat possible".

Per suposat, sempre és millor posar fi al vessament de sang i asseure's a la taula de negociacions per discutir les condicions de la pau, però en la situació actual, quan la Rússia de Putin ha triat deliberadament la força militar per aconseguir els seus objectius, i ha passat de les amenaces a l'agressió oberta, oferir a Ucraïna un alto el foc significa obligar-la a rendir-se i obsequiar Moscou amb una victòria,  perquè Putin condiciona les converses de pau a la retirada de les tropes ucraïneses de tots els territoris que el Kremlin ha declarat seus. En altres paraules, el que proposa P. Orban no és la pau per a Ucraïna i Europa, sinó la consolidació de les conquestes realitzades per l'agressor en l'etapa actual, a les quals seguiran inevitablement unes altres.

La inoportuna maniobra de P. Orban va ser rebuda amb reaccions oficials de diverses capitals euroatlàntiques, que van fer èmfasi en la retirada incondicional de les tropes de l'agressor de tots els territoris ucraïnesos, i Brussel·les i altres capitals van declarar que P. Orban no podia parlar en nom de la UE.

Descartant totes les advertències, el líder hongarès "inesperadament" es va dirigir a Moscou, on el duel del Kremlin sí que va vincular la visita d'Orbán a l'inici de la presidència hongaresa del Consell de la UE, i implícitament va apreciar el desig del "líder europeu" de tenir més oïda per a l'opinió del país agressor. Resumint la informació rebuda de V. Orban, Putin va dir que Kíiv "encara no està disposada a renunciar a la idea de lliurar una 'guerra fins al final victoriosa'", és a dir, la pau no es restableix perquè la victima de la guerra desfermada per l'agressor no vol rendir-se. El president rus també es va prendre el gust de promoure la seva tesi sobre el dèficit de legitimitat que als seus ulls tenen les actuals autoritats ucraïneses, perquè fan servir l'estat de guerra per no celebrar noves eleccions, que, segons la seva valoració, perdran definitivament. És la mateixa demagògia que es va utilitzar el 2014, quan les tropes especials russes van extreure al president Ianukóvych per presentar com un cop d'estat el procediment legal que es va seguir arran de l'abandonament de les seves funcions pel president. L'agressió contra Crimea ja estava en curs.

Segons Orban, l'objectiu de la seva visita a Moscou era conèixer l'opinió de Putin sobre tres qüestions: quines són les iniciatives de pau actualment disponibles, què hauria de ser una prioritat -un alto el foc o converses de pau- i quina visió es tenia de l'Europa de la postguerra. Les respostes a les dues primeres no van reportar res de nou, pel que fa a la tercera, no es van proporcionar detalls, però es veu força sospitós el desig de parlar en plena guerra sobre com veu l'agressor el futur del continent (se suposa que no la pensa perdre). Segons la part hongaresa, l'interès per les tres qüestions va quedar satisfet.

El Ministre d'Afers Exteriors hongarès, Péter Szijjártó, va subratllar a Moscou diverses vegades que "Hongria és un país sobirà que creu en el diàleg". Un preferiria creure que el seu interès prioritari és la pau, però resulta impossible no veure que la seva pau es basaria en la comprensió dels interessos de l'agressor. Quedant-se al marge de les iniciatives de l'OTAN respecte a Ucraïna, Hongria podria oferir una plataforma per a les negociacions de pau similar a la d'Istanbul. Per cert, en les negociacions al Kremlin va participar l'assessor de Putin, Vladimir Medinsky, qui va negociar amb Ucraïna a Istanbul el 2022 un acord que segellava la derrota d'Ucraïna. Segueix a càrrec dels "desenvolupaments" de les negociacions, i segons el Kremlin, aquells acords podrien ser "la base per a la represa del procés [de negociació]".

És bastant probable que, aprofitant la problemàtica de la guerra a Ucraïna, l'ambiciós nacionalista P. Orban vulgui assumir un paper en la política internacional similar al de Turquia, que també manté una actitud ben peculiar dins l'OTAN i continua dialogant amb Putin. P. Orban pot resultar més interessant per al Kremlin en aquest cas, perquè és 'ovella negra' comprensiva amb l'agressor tant a l'OTAN, com a la Unió Europea, cosa que permetria obrir una bretxa més gran al front conjunt de l'OTAN i la UE, que Putin considera els seus principals enemics.

És ben possible que el líder hongarès s'aliï a Turquia en la seva "opinió particular", i això seria l'única explicació per què V. Orban participo en la recent cimera informal de l'Organització d'Estats túrquics, en la qual Turquia a partir de l'any 1991 venia agrupant els països postsoviètics de parles túrquiques d'Àsia Central (d'on van partir els antics turcs-selyúcides a conquerir Àsia Menor,  que ara és Turquia), Azerbaidjan i la no reconeguda per ningú República del Nord de Xipre (un enclavament creat per intervenció turca en un estat-membre de la UE, que té força similituds amb les "repúbliques" de Donbàs). No es pot entendre que pot tenir en comú amb això Hongria que durant 150 anys va lluitar contra el jou otomà als segles XVI i XVII i actualment té uns 2700 habitants de parla túrquica, si no es pren en compte la tendència de crear aliances supranacionals sobre la base d'origen ètnic. És significatiu que la cimera es va celebrar a Susa, el centre de la regió d'Alt Karabaj, recentment recuperat per l'exèrcit azerí amb ajuda de Turquia. El restabliment de la sobirania azerí significava l'èxode definitiu dels milers de centenars d'armenis que poblaven aquest territori des de segles incontables. No seria políticament correcte recordar l'èxode dels armenis i grecs de Turquia després de la I Guerra Mundial.

Si es pensa en els intents turcs d'acostar-se a l'Organització de seguretat de Xangai i BRICS amb l'eminent rol de la Xina i la decisiva participació de Rússia en aquestes agrupacions, s'enlaira una tendència de consolidar blocs oposats a l'OTAN i la UE, dels quals no vol quedar-se lluny l'Hongria de V. Orban per no perdre cap oportunitat en l'escenari internacional sense dependre del lideratge occidental.

Cap a quin costat s'inclina la intensa "missió de pau" de V. Orban, es veu clarament en el seu següent destí: la Xina, que també té els seus plans d'aconseguir la pau a Ucraïna sense fer mal a l'agressor. Les converses es van centrar en la guerra a Ucraïna i el president Xi va afirmar que la Xina i Hongria tenen les "mateixes propostes bàsiques" sobre Ucraïna.

L'únic que podria salvar la imatge del polític hongarès és el fet que va realitzar la seva gira al voltant del món immediatament abans de la seva participació en la cimera de l'OTAN a Washington i així proporcionarà de primera mà els punts de vista dels principals jugadors de l'altre costat. No obstant això, el que s'observa objectivament és que un polític deslleial i oportunista com V. Orban pot ignorar sense conseqüències les institucions europees i arriscar-se contra l'autoritat de l'OTAN i al final de comptes el que passa en l'escenari de guerra i en el seu entorn depèn del grau d'insolència que es permet l'agressor.