La gran quimera de 2026: Entre el simulacre de negociacions a Abu Dhabi i el genocidi hivernal de Putin
El món assisteix avui a una de les dissonàncies cognitives més perilloses des del començament del segle. En aquest febrer de 2026, la bretxa entre la narrativa diplomàtica de "pau imminent" i la realitat militar d' "extermini sistemàtic" és, possiblement, la més profunda des de l'inici de la invasió a gran escala. Mentre als salons climatitzats d'Abu Dhabi es fan reunions tripartites amb una representació incongruent que exuden un optimisme coreografiat, les ciutats i poblacions d'Ucraïna, privades d'energia elèctrica a causa dels atacs russos, es congelen sota el pes d'una ofensiva russa que busca, més enllà d'una victòria territorial, l'anul·lació existencial d'un Estat sobirà.
El miratge d'Abu Dhabi: Diplomàcia sense substància
La segona ronda de converses trilaterals als Emirats Àrabs Units, conclosa el passat 5 de febrer, ha estat publicitada per la Casa Blanca com un "avenç històric". No obstant això, en desdir la cortina del màrqueting polític, el que queda és un escenari buit de substància estratègica. Des de tot arreu s'enviaven senyals per donar la impressió que és possible assolir la pau aviat sense que hi hagués claredat sobre com seria aquesta pau. Alts representants dels EUA i d'Ucraïna anunciaven que les qüestions del futur acord de pau suposadament estaven resoltes en un 90-95%, però evitaven esmentar la qüestió principal: es detindrà Rússia en el que ja ha conquerit o se li lliuraran més parts d'Ucraïna, que la reclama completa?
Per la forta presència de militars en les delegacions russa i ucraïnesa es pot suposar que es van tractar aspectes tècnics d'un hipotètic armistici, però la curta durada de la ronda de negociacions a Abu Dhabi no permet pensar que s'hagi resolt res concret. No es va saber res referent a la integritat territorial, la separació de tropes, ni garanties de seguretat.
L'únic resultat tangible ha estat l'intercanvi de 314 presoners de guerra. Si bé és un gest humanitari loable, en el tauler de l'alta política funciona com un "caramel diplomàtic" dissenyat perquè totes les parts proclamin progressos sense haver cedit ni un sol centímetre en les seves posicions fonamentals. Per al Kremlin, Abu Dhabi va ser una eina de dilació que li va permetre guanyar temps mentre les seves tropes mossegaven més terreny. Per a Donald Trump, va ser el plató de televisió perfecte per projectar la seva imatge de "gran pacificador" davant un electorat estatunidenc que demanda solucions ràpides, encara que siguin fictícies. Per a Zelenski, aquesta va ser una altra oportunitat per demostrar al president estatunidenc que sota cap concepte es prendrien mesures que no estiguessin en consonància amb els interessos dels Estats Units. Ja havia anunciat aquesta postura en el seu discurs al fòrum mundial de Davos, on va criticar durament la indecisió europea a l'hora de prestar ajuda, contrastant-la amb la fermesa de Trump en el seu tracte amb el dictador Maduro (un paral·lel fictici, ja que Trump no veu Putin ni com un dictador, ni com un agressor).
El frau de l' "armistici energètic"
La predisposició de Trump a no veure en Putin res d'agressor o enemic de la pau es va manifestar amb més crueltat en el conte de l' "armistici energètic". Pocs dies abans del començament programat de les negociacions, Trump va comunicar, de manera vaga i cautelosa, com "una cosa agradable", que havia acordat personalment amb Putin una treva de set dies per als atacs contra infraestructures energètiques, perquè "la gent passava molt, molt de fred". El Kremlin primer ho va negar i després va precisar que només valia fins al començament de les negociacions, per a les quals faltava un sol dia.
L'anomenada treva, que havia de crear un ambient de més confiança en les negociacions, no es va sentir a Ucraïna, ni a Kíiv, ni en altres ciutats (així va ser la incerta delimitació del seu abast segons Trump). Si bé durant aquella setmana va haver-hi una disminució de la freqüència dels bombardejos estratègics contra la xarxa elèctrica nacional, el deteriorament de la infraestructura energètica va continuar i la situació de la població va empitjorar dràsticament, amb menys llum i molt més fred.
Potes hores després d'expirar el termini fixat per Trump, el dos de febrer, Rússia, com una prova de la seva mala fe, va llançar un bombardeig d'una escala sense precedents, dirigit contra les subestacions energètiques que són l'esquelet de la xarxa i que, un cop destruïdes, deixen milions de consumidors finals aïllats de la xarxa general. L'endemà (i un dia abans del començament ajornat de les negociacions), després d'un altre atac massiu rus contra la xarxa elèctrica ucraïnesa (gairebé 500 projectils, míssils de creuer i drons suïcides) aquella mateixa matinada, Trump va defensar l'indefensable Putin dient als periodistes que "ell va complir la seva paraula" (de diumenge a diumenge) i fins i tot va intentar atribuir algun valor a la imaginària treva: "és molt... una setmana. Acceptarem qualsevol cosa perquè fa molt, molt de fred allí".
En crear per al terrorista Putin imatges de bona voluntat i disposició a negociar la fi del conflicte, Trump li permet continuar amb les seves activitats terroristes fins que en les negociacions es reconegui el terrorista com a creador de la pau i se li concedeixi tot el que desitja a canvi de posar fi a la matança. Des que Trump va començar els seus esforços per assolir la pau a Ucraïna, les accions mortíferes de Rússia no han fet més que intensificar-se.
Just en el context de les negociacions de pau, Putin està usant l'hivern com a arma de destrucció massiva, i això no és una tàctica militar convencional; és una política de càstig amb trets genocides. Destruir la capacitat d'una població civil per escalfar-se en temperatures letals busca doblegar, no l'exèrcit, sinó la voluntat de supervivència de la nació mateixa.
La pinça política: Trump i la inversió de la culpa
Perquè el pla de "pau" de l'administració Trump funcioni com a relat polític, ha estat necessari un gir retòric pervers: l'agressor busca la pau, però la víctima el provoca perquè sigui agressiu. Sota aquesta lògica, es presenta Ucraïna com la part "obstinada" i "bel·ligerant" que es nega a acceptar un deal raonable. En despullar Putin de l'autoria intel·lectual i material de la invasió, Trump prepara el terreny per a un acord que no només no castiga l'agressió, sinó que la premia. El que se li demana a Ucraïna en les reunions privades no és una pau justa, sinó una capitulació gestionada que anul·li la seva sobirania a canvi d'un silenci d'armes temporal que només afavoreix el Kremlin.
L'estratègia russa de fets consumats
Rússia ha perfeccionat la doctrina de "negociar mentre s'avança". Cada taula de diàleg a Abu Dhabi és corresposta amb un increment de la pressió en tots els sectors del front, des del nord fins al sud. L'objectiu de Moscou és maximitzar el control territorial abans de qualsevol possible congelació del conflicte (freezing).
En la seva reunió amb Trump a Alaska, Putin va obtenir una mena de llicència per continuar les hostilitats mentre se celebrin negociacions sobre un acord de pau; un alto el foc en les condicions actuals no és la fi de la guerra, sinó una pausa tàctica. La seva meta final continua sent la mateixa: deixar Ucraïna com un Estat fallit, mutilat territorialment, econòmicament inviable i despullat de qualsevol garantia de seguretat real, com l'adhesió a la OTAN.
La pau d'aparador
Estem davant d'una "pau d'aparador". Les llums d'Abu Dhabi i els tuits presidencials sobre acords imminents són la cobertura diplomàtica que Putin necessita per completar la seva campanya d'anul·lació nacional. Ucraïna s'enfronta al desafiament més gran de la seva història: sobreviure a un hivern sense energia, a un agressor sense escrúpols i a un aliat que ha decidit que la seva sobirania és una moneda de canvi acceptable per al seu propi lluïment polític.
El destí d'Ucraïna el 2026 no es decidirà als hotels de luxe dels Emirats, sinó en la capacitat d'Europa per sostenir aquest "últim pulmó" i en la resistència d'un poble que es nega a ser esborrat del mapa, malgrat que el termòmetre i la geopolítica marquin sota zero.
Vols que analitzi algun dels punts clau d'aquest text o que t'ajudi a redactar una resposta argumentada sobre aquest tema?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada