Se sap que Ucraïna guanyarà. No se sap quan

El president ucraïnès V. Zelenskii va qualificar d’'històrica' la decisió dels Països Baixos i Dinamarca a lliurar diverses dotzenes d'avions caça F-16 a Ucraïna. Amb el terme ‘històric’ Volia destacar la importància d'aquest material per a l'alliberament de les terres ucraïneses ocupades i annexionades per Rússia, tan mateix fa pensar en la durada de la presa de la decisió, que s’ha convertit en una història massa llarga, igual que la durada de la guerra que Ucraïna lliura per la seva independència.

Els avions que s’entregaran seran de gran ajuda als aviadors ucraïnesos, no obstant això, no seran capaços de produir un canvi 'històric' al camp de batalla. No són les versions més modernes, tot i així es consideren superiors al material de què disposa Rússia, el problema és que Ucraïna en necessita moltes vegades més tant per a "tancar el cel" sobre el país enfront dels atacs aeris (tal com havia demanat V. Zelenskii des dels primers dies de la invasió a gran escala) com per a trencar el front rus en la més que alentida contraofensiva que va començar al juny passat, sense registrar fins ara avanços considerables.

La dimensió 'històrica' que han adquirit aquestes qüestions es deu a la duradora negació dels EUA a concedir els avions a Kíiv i també al aplaçament del moment en què els ucraïnesos puguin usar-los, que segurament no serà abans de l'any que ve. Tot això allarga massa aquesta guerra "sense sentit" (segons el Papa Francesc): des de 2004, quan el president rus V. Putin va parlar de la necessitat que Rússia reassumís el paper que la Unió Soviètica havia jugat en la política mundial. Segons la visió imperialista del nou líder rus li corresponia el rol de continuadora de l'Imperi Rus. Dissortadament, el món sempre ha tractat de no veure la gravetat de l'expansionisme putinista, ni tan sols durant les seves fases calentes, com a a Geòrgia al 2008 i a Ucraïna al 2014.

Malgrat que Putin va proclamar el seu rumb d’expansionisme revengista de manera poc dissimulada contra tots els qui se sentien part del que es pot dir democràcia moderna, el món s'amanyagava en la còmoda suposició que 'avui dia ningú s'atreviria a una agressió oberta, ni parlar d'annexió', i quan això sí que succeïa, es rebressolava amb la idea que 'tal vegada li basta amb Ossètia (Crimea, Donetsk…)', com si el proverbi "una mala pau és millor que una bona baralla" formés part del decàleg del terrorista, que és l'estat rus en mans de la camarilla de Putin. I el que fa un terrorista és intimidar la seva víctima per a aconseguir una cosa a la qual no té dret ni legalment ni moral, quan no la obté, escala el terror i procedeix a matar ostatges.

És poc realista pensar que es pugui evitar que el terrorista escali la seva violència, sense donar-li el que cerca. La Rússia de Putin va començar aquesta fase de la guerra anomenant-la 'operació militar especial' amb la fi de protegir la 'sobirania' de les 'repúbliques' de Donetsk i Luhansk reconegudes unilateralment per a aquest fi. No obstant això, van ser annexionades tant les ‘repúbliques’ com altres dues províncies d'Ucraïna. Més encara, en aquests moments, sense haver aconseguit control complet sobre aquests territoris, les tropes russes estan tractant d'avançar a la província de Khàrkiv i segueixen atacant amb míssils la resta d'Ucraïna.

Això no té cap relació ni amb el fet de si tenia Ucraïna el suport dels seus amics occidentals ni amb el volum de la seva ajuda. Però la lentitud i retenció de la seva arribada sí que van encoratjar l'escalada de la guerra. L'objectiu de Putin no és la mítica desnazificació o desmilitarització d'Ucraïna, ni tan sols la seva conquesta; el seu objectiu és demostrar que és ell qui decideix què li pertany i en quin grau, i que, quan no li ho lliuren dòcilment, per la força bruta pot desvalidar tot el dret internacional. Amb l'escalada de violència, ha passat a la fase d'una guerra de desgast, ja que cap de les parts es veu capaç en aquest moment d'aconseguir un avantatge que li permeti aconseguir els seus objectius.

Al mateix temps, les posicions de les parts es veuen com reflectides en mirall: els russos intenten mantenir una defensa estratègica amb elements d'ofensiva on sigui possible, mentre que les forces ucraïneses intenten estratègicament llançar una contraofensiva, havent de dur a terme accions defensives quan l'enemic aconsegueix localment èxit amb els seus "elements de defensiva". Cap dels bàndols aconsegueix registrar èxits notables i això fa real la possibilitat que la guerra es prolongui fins que s'esgotin les forces d'un d'ells.

En aquestes condicions la posició del bàndol terrorista rus resulta més favorable, perquè objectivament posseeix més recursos, no li importa la pèrdua de vides humanes, encara que es tracti de milions, les devastadores destruccions es produiran sempre en el territori ucraïnès, ja que Occident no permet que Kíiv usi les seves armes per a aconseguir objectius en el territori de la Federació de Rússia, tement provocar una major escalada. I aquest temor és justament un al·licient, perquè l'agressor sap que no hi haurà mesures eficaces contra la seva agressió, que a hores d'ara només pot ser detinguda per una derrota militar que deixi a Rússia sense forces.

Segons reconeix la ministra d'afers exteriors d'Alemanya, Annalena Baerbock, "amb decisions racionals, mesures racionals que es prenguin entre governs civilitzats, no es pot posar fi a aquesta guerra". "Les massives mesures econòmiques punitives estan destinades a afeblir Rússia, però la seva economia està creixent", va expressar la política verda la seva decepció amb les sancions "infernals" d'Occident.

Al final de comptes, les mesures occidentals enfront del desafiament rus contra l'ordre mundial i el dret internacional tenien per objecte fer entrar en raó a l'infractor – que es veu, diguem-ne, ingenu, en lloc de condemnar-lo i castigar-lo, aïllant-ho de la comunitat que obeeix el dret internacional.

Un aïllament rigorós equivaldria a una desfeta militar i realment obligaria a l'agressor rus a capitular i retirar-se de totes les terres d'Ucraïna ocupades. Lamentablement, el que s'ha fet fins ara ha estat intentar arribar a un acord amb l'agressor perquè deixi d'avançar, permetent-li que es quedi amb el que ha aconseguit fins al moment, amb la qual cosa de fet se l'ha reconegut una mica de legitimitat. Cap dels acords va exigir la retirada de Rússia de les terres ocupades, tots partien de l’estatus quo que havia imposat l'agressor.

Un exemple clar del respecte rus pel dret internacional és l''acord de grans' que demanava permís a Rússia, que s'havia apoderat de gairebé tot el litoral ucraïnès, per a poder usar els últims ports que quedaven en mans d'Ucraïna per a l'exportació de cereals. Del permís de Rússia depenia el funcionament del corredor marítim així mateix en aigües internacionals. Va abandonar l'acord, perquè no veia prou garantits els seus interessos comercials, i, a continuació, va atracar en aigües internacionals un vaixell turc (sota el pavelló de Palau) amb destinació a un port ucraïnès. L'acció de pirateria va ser filmada per a la seva posterior divulgació com un vídeo oficial del Ministeri de defensa de Rússia.

Davant tanta gosadia, Turquia va trigar diversos dies per a expressar la seva protesta, mentrestant va enviar el seu representant a participar en la XI Conferència de Moscou sobre Seguretat Internacional que celebra el Ministeri de defensa del país agressor. Turquia no hi va estar sola, però va ser l'únic soci d'OTAN en l'esdeveniment.

Per a conèixer la visió russa de com afermar la seguretat en el món actual desfermant una guerra amb idees imperialistes del segle passat, van acudir altres 70 països, només una trentena de convidats van trobar pretextos per a no participar. Entre ells tampoc van faltar els països BRICS, que els funcionaris ucraïnesos precipitadament van considerar comprensius per a aconseguir la pau sobre la base del pla de Zelenskii.

Per a no deixar dubtes sobre de quin costat es troba la 'neutralitat' xinesa, el ministre de defensa de la RPX va aprofitar la conferència per a fer una gira de diversos dies, tant pel país amfitrió com per l'altre país co-agressor, Bielarús. En el present context, és ingenu preguntar-se, si els tres ministres conversant sobre la cooperació en l'àmbit de defensa són capaços de trobar un tema que no tingui relació amb la guerra d'agressió.

La guerra hauria pogut ser previnguda en qualsevol etapa amb una intervenció decidida i ràpida, amb el mínim possible de diplomàcia (entenent-la com l'art de parlar indirectament). Perquè en cada etapa es veia clarament que Rússia està en mans d'una màfia agressiva expansionista, que mai respectarà el dret internacional per sobre dels seus interessos rapaços. Ja no es pot conversar ni tractar d'encebar a l'agressor, prometent-li garanties per a les seves exportacions o algunes terres ucraïneses que ja estan en el seu poder. Cal donar-li fort en els morros sense demora, perquè no vol entendre el llenguatge civilitzat. Per a fer alguna cosa de manera civilitzada, caldria aconseguir ara mateix que les set desenes de països que van tenir la indecència de parlar amb l'agressor sobre la seguretat es penedissin i demanessin perdó. Però això és un somni, i mentre no es faci realitat, tots estarem condemnats a viure el malson de la guerra a Ucraïna.